La vida d’un peix sense bicicleta. Sobre una biografia de Maria Mercè Marçal.

Abans de començar a llegir, feu l’exercici de recordar tres versos seguits de tres poemes distints de la Marçal.

La Maria Mercè ha arribat al gran públic pels versos de la primera divisa, que esdevingueren, des de l’inici, símbol de la lluita feminista i ferramenta d’empoderament per a moltes generacions de dones. Encara ara, més de quaranta anys després que obriren el recull Cau de llunes, segueixen sent material de pintades, samarretes, cançons, pancartes, casals o col·lectius; material d’inspiració per a les noves, novíssimes, onades de feministes. Els versos formen ja part, per mèrit propi i mèrit de l’autora, del que anomenem cultura popular. Alegrem-nos, perquè anem curts de referents nostrats. I més encara de nostrades.

No és cap novetat dir que la "Divisa", juntament amb la mort prematura de l’autora i la idealització de la seua imatge, han desenfocat bona part de la resta de l’obra de la poeta. Una obra d’una quantitat considerable (i més tenint en compte una trajectòria literària d’aproximadament vint anys si comptem des de la data de publicació del primer poemari) que, a poc que la fullegem, se’ns mostra d’una qualitat i una coherència estilística i temàtica difícils de trobar en la literatura en català dels últims anys del segle XX.

Tampoc és nou referenciar el fet que l’obra de la Maria Mercè està directament relacionada amb el context en què hi visqué. És clar, direu, el context històric. Sí, però també, i segurament més encara, amb el context íntim. Relacionada amb el seu moment vital, amb les intuïcions, amb els amors de cada moment, amb les cases, amb les amistats que l’envoltaven. Els instants de vida no només dibuixaven la temàtica i els símbols, també l’estil; i potser fins i tot els gèneres.

Crec que aquestes dues consideracions han pogut representar el canemàs sobre el qual s’ha bastit Una vida, la biografia que publicà el 2017 Lluïsa Julià de la mà de Galàxia Gutemberg. L'obra fila al mateix temps la vida personal i política de la poeta amb la literatura que escrigué i que llegí. Julià no deixa passar els detalls de la quotidianitat o les referències a lectures que remeten directament als versos de Marçal. És fàcil per a un lector de poesia atent trobar la Marçal amant, la Marçal mare o la Marçal malalta darrere les sextines o en Raó del cos. I encara la barana de casa dels pares que pujava a les golfes amb “el desig sense baranes” d’alguns poemes, la separació de Ramon Pinyol que esquitxa Sal oberta o la pèrdua del pare a Desglaç. Però no és tan senzill no perdre’s en el món simbòlic de la poeta, per exemple, o resseguir el procés d’escriptura de la novel·la entre canvis de casa, criança, classes o conferències. Una vida ens guia també per aquí.

En una època en què ja no s’escrivien tantes cartes (n’hi ha per cert encara moltes per editar i publicar) i gairebé tot es resolia per telèfon, s’han fet indispensable les entrevistes orals per incorporar a la biografia moments determinats, sensacions, relacions concretes, evocacions. L’apartat d’agraïments que tanca l’obra així ho manifesta; segurament un bon lloc per començar a llegir-la.

A les entrevistes, que esquitxen tots els capítols d’Una vida, s’ha de sumar el material que se’n desprèn de les visites a l’arxiu, el coneixement previ que té l’autora sobre l’obra i la vida de la Marçal (no de bades compartiren amistat els últims anys i Julià edità pòstumament Desglaç i altres textos), els treballs d’altres investigadores, la correspondència o els textos autobiogràfics. Tot plegat dotze capítols minuciosos amb molta informació anotada al peu, als quals hem de sumar un índex onomàstic, un ampli recull de bibliografia, fotografies i un apartat d’agraïments que, com he dit, podria ser un capítol en si mateix.

Hi ha obres d’autors que estan més o menys condicionades per la vida que viuen. En el cas de la Maria Mercè Marçal no n’hi ha dubte, els moments vitals per què passa són part principal de la seua obra: la maternitat, la lluita de classes, el feminisme, el lesbianisme, la relació amb la família, l’esoterisme, el partit, la ciutat, la literatura, la malaltia... La biografia de la Marçal es feia imprescindible.

Una vida aporta llum sobre tots aquests aspectes i, alhora, dona peu a fussar en la col·lectivitat d’una generació de poetes o d’un grup de dones; a aprofundir en una època de canvis, en una Barcelona literària; en els inicis dels estudis de gènere, en les relacions a casa nostra entre el feminisme i el lesbianisme o entre el feminisme i els moviments d’alliberament nacional; en els processos d’escriptura o d’enamorament; en la construcció d’una identitat contra corrent, o en les relacions que s’estableixen entre dones i entre dones escriptores.

En Una vida trobem una jove amb la vintena acabada d’estrenar que pren consciència del moviment feminista de mitjans dels 70 i que funda els Llibres del Mall amb 20 anys. Una activista política que no acaba d’adaptar-se a les estructures organitzatives dels partits o a que es qüestione la doble militància per part de moltes companyes feministes. Una escriptora conscient que no és del tot ben interpretada per la crítica però que al mateix temps acaba esdevenint un referent. Una dona que inicia la construcció d’una genealogia i que n’esdevé alhora.

Lluïsa Julià, en fi, aconsegueix escriure una biografia de 500 pàgines que no cau en el tresvoltesrebel·lisme, que fila molt prima la xarxa entre la vida i la literatura, que no passa de puntetes sobre aspectes que podrien ser polèmics sinó que els tracta amb delicadesa i naturalitat, que incorpora la Mercè a un context literari concret i, encara, que ens fa partícips, a les lectores, als lectors, de les pors, de les inseguretats i del creixement de la poeta. I tot això amb una prosa àgil i un enfocament quasi novel·lístic. Ja s’ha acabat?, pensem. Com vam pensar-ho l’any 98.