Rocío la Murciana pareixia gitana però no ho era. Vivia a soles en una cova per allà dalt amb un xiquet. No era gens xarradora i sempre portava la cara amagada darrere d'un mocador negre. Quan plovia eixia a buscar caragols o espàrrecs, s'oferia per recollir raïm i espigolava els estius darrere dels segadors amb el fill penjant d'un mocador al coll. S'estimava més inventar-se faenes que demanar almoina i aviat es guanyà la confiança dels habitants dels masos de la Solana, sobretot de Maria, la dona de Toni, el mitger del Maset del Cavaller. Al fill li va posar Joan, com son pare. Joan el Coces.
Al Maset del Cavaller, també passava temporades Dionísia Calatayud. El mas era una possessió que la família del seu marit tenia al camí d'Ontinyent. Dionísia estava casada amb Rafael Puig, el germà del qual ostentava totes les possessions relacionades amb el comerç de la neu i era amo i senyor de tots els pous de les serres de Mariola, Benicadell i Serrella, i d'uns quants més a l'Aitana, Alfaro, la Safor i les valls d'Ebo, Seta, Laguar i Gallinera. Dionísia i Rafael es van casar gràcies a la intervenció del compte de Torrefiel, i després que ella deixara clar que mai no el voldria tant com s'estimava els seus gats. Vint-i-tres anys de diferència d'edat no van ser tampoc cap impediment.
Rocío i Dionísia són dos dels molts personatges que passegen per la novel·la de Paco Esteve que va rebre el 2015 el premi Enric Valor de Novel·la i que fa un parell de mesos ha publicat Bromera. És una novel·la meravellosa. Una novel·la de personatges i de context. Una història molt acurada lingüísticament que pren com a pretext el negoci de la neu a les serres de les comarques centrals valencianes per apropar-nos a les vides de molta gent anònima, però també de personatges històrics valencians durant la segona meitat del segle XIX. Qui llija Si ha nevat s'adonarà aviat que la neu és l'excusa, l'encertadíssima i poc novel·lada excusa, per apropar-nos a un món petit on "el sol eixia per llevant i es gitava per ponent. Hi havia set o vuit pobles que envoltaven aquella vall, i deu o quinze més en tres llegües a la redona. Més enllà, qui ho sabia. Des del cim de la Covalta es veia el mar, allà lluny, els dies clars. Se sabia que hi havia una ciutat, València, a un dia i mig de camí. De tant en tant se sentien anomenar altres ciutats més grans i importants".
Jordi Llopis, qui narra la història, té 91 anys quan comença la novel·la i ha caigut enmig de la cuina del pis de Russafa. Havia nascut el 1921 a Alcoi al si d'una família burgesa i s'escapolí de la guerra per un informe que el feia inútil per a la vida militar. Passà la contesa refugiat a les muntanyes càntabres i després anà a estudiar a València; acabà de periodista en Las Províncias. Haguera volgut ser saludador, però el cabet li anava molt a pressa. Aprengué, això sí, bona part dels misteris de les herbes de la Mariola i un grapat de cançons que ajudaven a curar-ho tot.
Rafel Maria de Puigmoltó, el compte de Torrefiel, senador vitalici i carlista valencià, va tindre la mala fortuna de ser l'avi d’Alfons XII. Contradiccions que té l'aristocràcia. Son fill, Enric de Puigmoltó, fou el general a qui Isabel II li oferí el llit durant una temporada. Però ell va morir, víctima del Sexenni Revolucionari, a la porta del seu palauet, amb la casca de gal·la i la boina vermella a mans d'una partida de Voluntaris per la Llibertat. Amb la dignitat d'un ric de tota la vida.
La novel·la és dual. Dual en el temps en què es centra i dual en el tipus de societat que descriu. Repassa la vida de Joan el Coces, un saludador d'Agres a qui la coça d'una mula va traure l'ànima del lloc. Ell és el personatge a partir del qual s'explica la història i la figura que fa de pont, no només entre els dos temps de la novel·la, sinó també entre els dos estils de vida que s'hi descriuen. Les dues històries principals transcorren en els mateixos escenaris amb un segle de diferència. El bon ús del tempo, de l'estructura narrativa i dels diàlegs per part de Paco Esteve propicien que la narració siga àgil i gens farragosa. La descripció de contrastos, a banda de la força dels personatges, és una altra de les virtuts de l'obra, com este fragment a la Fira de Tots Sants:
"Hi havia tota mena d'espectacles al pla del Palau: col·loquiers que en el millor moment de la narració s'atracaven en sec i fins que algú no amollava una moneda a la bacina ells no continuaven, venedors d'elixirs miraculosos que embadalien només de sentir-los, el Coces i Blai desitjaven estar malalts de qualsevol cosa per poder tastar aquells remeis infal·libles. Hi havia saltimbanquis i volantiners pels carreres, a qui els dos pucers seguiren fins al pla de la Font. Allà es ficaren en un rogle format per nou tartanes i carros, de forma que tapaven la visibilitat interior, sense tendal ni res. I si hi volies entrar, havies de pagar dos quinzets".
O la descripció dels treballs de la neu:
"La neu estava més trepitjada com més a prop estaven d'assolir el cim i ara era més fàcil obrir-se camí. Els habitants d'Agres pujaven a la serra cada vegada que queia una nevada com aquella per tal d'omplir els pus del cim. La serra era plena de gent que collia neu. De totes les direccions arribaven les cançons dels nevaters que, carregats amb un cabàs i una pla de fusta, no deixaven de fer viatges al pou per abocar-la-hi i assegurar-se que el captàs els apuntava correctament la càrrega per tal de cobrar-la després.
La cava Gran es retallava majestuosa en el paisatge com un bolet arrogant. Més de dos pams de neu cobrien la teulada, coronada per una creu de ferro sobre la grandiosa pinya que la caracteritzava."
La Gloriosa, el Sexenni Revolucionari, la I República o l'alcalde Pelletes (una ressenya a banda mereixeria la narració dels fets del Petroli i el capítol dedicat a Alcoi, amb intertextualitats incloses); conviuen amb l'home que plora, el rebost del tio Joan el Coces, les rondalles, els treballs de la neu, la fira de Cocentaina, un misteriós tros de metall que va rodant com a penyora o les cuques de llum en la boina del tio Batiste.
"Pensava en tot açò mentre pujava per Alcassares, la nit ben tancada. Aquell barri no era un lloc segur per a mi, fill d'un burgés, i per això caminava ben alerta. Vaig veure llavors una ombra en un solar apartat, ple de runa, fruit d'un bombardeig. M'hi vaig acostar sigil·lós i, amagat rere el que havia sigut un pilar, vaig descobrir una dona que mostrava les cames a uns jovençols. Duia una floreta al cap, un mocador negre al coll i faldes llargues, i fumava un cigarret. Devia ser la primera vegada que veia fumar una dona, i no sé si em va excitar més allò o les seues cuixes rialleres. De sobte, una rata botà de davall l'enderroc que tenia als peus i quasi caic. Els joves es van girar en sentir renou i la dona es va abaixar la falda. Per sort la poca llum dels fanals no il·luminaven el pilar i vaig seguir mirant en la foscor aquelles lliçons d'anatomia."
Crec, de ben de veres, que la novel·la de Paco Esteve és una narració redona, amb molts pessics d'ironia, que, a banda de passejar per l'imaginari col·lectiu de les terres dels Alforins, la Vall d'Albaida, el Comtat o l'Alcoià, recrea uns fets històrics i basteix uns personatges que han construït la personalitat més recent del País Valencià.