Si alguna cosa no va ser Montserrat Roig, és actriu. Conten els qui la van conéixer que li dolgué. Ho va compensar (o això volem creure), ben al final, escrivint un deliciós monòleg amb una veu narrativa potentíssima que alçà la seua germana Glòria el 10 de juny del 91 al Romea: Reivindicació de la senyora Clito Mestres. No té gaire sentit voler intuir que l'obra de la Roig haguera pogut encaminar-se cap aquí (li arribà l'encàrrec d'escriure un diàleg quan ja estava a l'hospital), més enllà de voler fantasiejar amb la possibilitat que la Montse seguira escrivint a hores d'ara.
Malgrat no ser actriu, el teatre marcà la personalitat d'una xiqueta de 15 anys, col·legi de monges i missa setmanal que acudia a les classes de teatre de "la Cúpula" que impartien Ma Aurèlia Capmany i Ricart Salvat. L'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual fou molt més que una escola de teatre: una escola de vida, d'intel·lectualitat, d'oposició al règim, de llibertat, d'amistat.
Benet i Jornet, amb qui es conegueren allí mateix, conta l'anècdota en Material d'enderroc:
"Els assaigs ja estaven en marxa. Ricard Salvat no hi era, em penso que passava uns dies a l'estranger, segurament a Alemanya. Per això, asseguda en una cadira qualsevol davant d'una tauleta petita i anodina, qui dirigia tres noietes a l'espai circular que formava l'espai escènic era una dona gran, és a dir, d'uns quaranta i pocs anys, més aviat baixeta, amb ulls exagerats i pits generosos, Maria Aurèlia Capmany, ben coneguda com a novel·lista en els restringits ambients de la nostra mig emmordassada literatura. A l'espai circular les tres noietes repetien una vegada i una altra el començament de l'escena de la processó [de l'obra d'Espriu Primera història d'Ester], "Glorificat toqueu matines, si som a Corpus!"; aviat sabria que eren les persones més joves de la casa, potser per això mateix amigues íntimes, i que es deien Maite Llorens, Pilar Aymerich i Montserrat Roig. I n'arribaria a ser amic. "
L'anecdotari, com a eina valuosa per copsar el tarannà de les persones i la seua evolució ideològica, ja ho heu vist, és una de les eines que utilitza Aina Torres en Montserrat Roig. La memòria viva. Personalment, d'entre els 40 testimonis d’escriptores, periodistes o crítics literaris que donen sentit al subtítol de l’obra de Torres, amb qui més identificada m'he sentit ha sigut amb la Bel Olid i el David Fernández, per una qüestió, sobretot, generacional. El llibre que acaba de publicar Sembra té l’encert d’afegir entrevistes a persones de rellevància literària o periodística que, malgrat no haver-la conegut en alguns casos, expliquen quina importància ha tingut per a elles la Roig. Olid i Fernández coincideixen en les seues intervencions a l'hora de situar-se en la generació immediatament posterior que només la va poder llegir.
Per als qui ara festegem amb la trentena, no fa de bon gestionar el fet que una escriptora que generacionalment ens hauria d’haver fet de mare, morira, fa 25 anys, als 45. I encara es fa més complicat si a més d’una, en són dues: la segona, claríssimament, Maria Mercé Marçal que en tenia un més. En una tradició literària que no va sobrada de referents femenins (amb permís de Carme Riera), dues morts com aquestes ens van trencar la genealogia. Bum! De sobte! Au, nena, vés a buscar dones que et facen d'espill a altres literatures, o bota't una generació i emmirallat directament en la dels 50, que encara tindràs sort de trobar la Capmany... Reconforta saber que la sensació d'orfandat, d'enyor, de desorientació a vegades, és compartida. Tant de bo el llibre de Torres haguera incidit una mica més en aquest aspecte. Com tant de bo ho haguera fet també, una mica més, en el feminisme.
El llibre, està dividit en cinc grans blocs i un preàmbul (que és certament per emmarcar). Cinc blocs o capítols que són els eixos temàtics al voltant dels quals l'autora proposa que es definisca la biografia literària de Montserrat Roig. El primer, que fa referència a la literatura i repassa les sis obres, les influències i el tractament de la crítica; i el tercer, que es centra en l'obra periodística, són evidentment els més llargs. El segon repassa la seua relació amb el teatre, i potser s'hauria pogut incloure en el primer. El quart es centra en la memòria històrica i en la recuperació de veus silenciades. I el cinqué, el més breu, s'emmarca en el feminisme. Com deia, donat el fet que la majoria de veus coincideixen a qualificar Montserrat Roig com una escriptora feminista, aquest darrer capítol se'm queda una mica coix. Em pregunte si el material per omplir el capítol cinqué no siga de més difícil accés i meresca un tractament a banda: xarrades dels últims anys, inauguracions de congressos, pròlegs a obres d'altri, correspondència o articles dispersos en premsa, segurament seran els llocs on caldria poar.
L'edició i el to de l'obra me pareixen molt encertades. El treball de compilació i d'ordenació que ha fet Aina Torres era quasi obligatori per commemorar els 25 anys de llegat. Ha mesclat de manera amena la veu de l'escriptora amb la d'altres referències crítiques o testimonials, i ha aconseguit una redacció lleugera imprescindible per fer arribar la figura de Montserrat Roig al gran públic. Que Sembra haja tingut la cura d'estampar tanta fotografia i d'utilitzar tonalitats de papers distints, no fa més que seguir parlant bé dels editors. Recuperar, com dic, imatges, anècdotes, opinions o fragments d'obres que estaven repartides ací i allà o bé en publicacions especialitzades, és un bon colofó per a tancar l'any Roig. Pense, per exemple, en la foto amb Fuster, aquella mirada d'admiració i la quotidianitat del café; en l'ham que ens llança Torres per a tornar a la lectura de "La mirada bòrnia" del Digues que m'estimes encara que sigui mentida o al, dificilíssim de trobar, per cert, Un pensament de sal un pessic de pebre; en l'episodi de l'EAD Adrià Gual; en l'entrevista amb la Maria Aurèlia; en la lletra de la Roig estampada als esborranys de novel·les, o en el giny a la santíssima trinitat valenciana: Fuster, Estellés, Montllor.
A la vista de l'obra, és mesquí, doncs, deixar caure, com han fet alguns aprofitant l'aniversari de la mort, que part de la supervivència literària de la Roig és producte de la mitificació que ha patit per haver mort tan jove; mitificació, per altra banda, que considere absolutament falsa (no caldrien, si fóra així, obres com la que ressenye). Si d'entre les entrevistes que inclou l'obra hi ha un punt que les recorre totes és el de testimoniar que Montserrat Roig fou una escriptora polièdrica, tot terreny i ben prolífica, sobretot pel que fa a la seua vessant periodística. Malgrat creure que el llibre d'Aina Torres, per fer honor al subtítol, hauria d'haver insistit més en alguns aspectes que ja he assenyalat, crec honestament que és una bona oportunitat de lectura per fer una aproximació a la Roig, que deixa palesa la seua heterogeneïtat, decisió, importància i agilitat. Una lectura necessària; una escriptora necessària.
Es presenta a València el dia 16/12 (FanSet) i a Benimaclet el 17/12 (la Repartidora).