Ferran Garcia-Oliver acaba de publicar una novel·la bellíssima editada per Bromera. Per als filòlegs és una delícia quan els historiadors, assagistes o articulistes es posen al servei de la història de la literatura; per als lectors ho és encara més quan els escriptors es posen al servei de les paraules. En La melodia del desig Garcia-Oliver mixtura amb l'excel·lència del mestre aquesta dualitat fascinadora.
La literaturització de persones o llocs coneguts, mitificats o desitjats m'enjogassa; em situa en algun lloc entre la idealització i la ironia. L'autor ja em captivà en un meu primer de carrera en l'any '98, amb díhuit anys acabats de complir i tota la història de la literatura per davant. I encara ho fa ara en entrecreuar biografies fascinants i amb nous papers d'autors clàssics que segur que vindran. O com és, si no seductora, aquesta descripció:
"Magdalena s'alçà de la cadira per mirar de més a prop un tapís amb les peripècies de Jonàs. Encara no s'havia posat davant el brodat de la balena engolint-se el sant i pacient baró, que tragué el cap un cavaller. Magdalena es girà i li veié uns ulls punyents i uns llavis molsuts, uns cabells llargs perfectament pentinats i unes celles espesses i la pell morena. La colpí l'expressió de desfici. Li va endevinar una frisança permanent, la del qui no està bé enlloc, a causa d'una lucidesa excessiva que exacerba el costat dolent de la vida [...]. Duia en les mans un llibret enquadernat en pell. L'abadessa se sentí una mica incòmoda quan sor Magdalena li va preguntar el nom d'aquest xicot una mica estrany. Els estranys es reconeixen com dos lliris en un erm de cards."
I com, si no sardònica, aquesta altra:
"Un o dos anys més jove que Magdalena, la reina acusava el rostre indecís d'una felicitat que rares vegades hi havia fet niu. Era menuda i escanyolida, amb taques a la cara d'una pigota infantil. El monyo del pentinat, el negre del vestit, que la tapava de la nou del coll fins als turmells, uns afaits esbargits amb escassa diligència per les galtes i les bosses fotudes de sota els ulls indicaven una certa descurança del cos, estrany en una reina [...]. Ara suportava el pes d'una corona que no és que li venia gran sinó que l'angoixava. Ella l'hauria bescanviat per una mica d'estima i una mica de tendresa. Algú que la consolara en les seues febleses i en les seues malalties, li donara seguretat en la seua inconstància i la cobrira d'afecte totes les nits que passava sola al llit immens d'una cambra immensa en un palau immens maleint el seu ventre estèril. Aquest algú, Alfons, era com l'anguila, sempre esmunyint-se-li de les mans."
València, lluminosa i fulgurant, a vegades fosca i incerta però no esmorteïda, com la novel·la mateix, també s'ensenyoreix:
"A aquella hora hi trafegava més gent que dins la ciutat. Els corredors venien a tancar negocis i concertar-ne de nous. Els qui havien fet mercat de matí ja començaven a preparar per a l'endemà les xarpelleres de gallines, les capsetes d'ous, les gàbies dels conills i els coloms, els cabassos de bledes i cebes, les cistelles de llimons. S'hi veien més dones, ajudades per les filles i les mosses, perquè els marits encara no havien tornat dels camps, on havien dinat qualsevol cosa. Des d'aquí el món semblava més benigne que en les passions encontrades de la ciutat."
La trama de La melodia del desig gira al voltant dels dos personatges principals: Magdalena de Bordils, filla menor d'una família noble valenciana i enclaustrada des de petita en el monestir de la Saïdia, i Genís Tristany, fill d'un mestre orguener jueu convers. La filigrana estructural del capítol XV de la novel·la propicia la trobada entre tots dos, el seu enamorament i la frisança del lector que es debat entre el desig que la trama avance cap a l'encontre imminent i la voluntat de recrear-se en la descripció del moment. I així, amb aquesta dualitat, entre l'anhel d'avançar en la història i la recreació lectora, us moureu al llarg de tota la novel·la. Malgrat que el fil conductor és el relat de la vida i els sentiments d'aquests dos personatges, l'argument proposa també històries paral·leles o complementàries dignes de menció: la persecució dels jueus, el funcionament d'un monestir de dones abans de la Contrareforma, la quotidianitat de les monges que accepten el seu destí a contracor, la lluita per la supervivència de la societat valenciana en la tardor medieval, la búsqueda de suport econòmic i polític, el debat de la música en les esglésies o la construcció d'un orgue, entre d'altes.
Sempre, i sense excepció, amb la precisió dels adjectius, la recerca de la paraula exacta, la justesa del terme. Amb la comparació fulgurant i la metàfora impossible. Amb una prosa àgil, descriptiva i que traspua sensualitat per totes les canonades de l'orgue que basteix. Una lectura, doncs, que recomane vivament i enèrgica.